Muriel Spark
La plenitud de la senyoreta Brodie
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Labreu Edicions, Barcelona, 2016
En una casa arrecerada dalt dels penya-segats a l’illa de Capri, Graham Greene confessava vora el foc que era un gran admirador de les novel·les de Muriel Spark. Però entre nombroses confidències no deia que durant els anys de precarietat econòmica de l’escriptora escocesa l’ajudava amb xecs que sempre enviava —amb posat de gentleman— junt a unes botelles de vi, i així que no semblara un gest massa fred de caritat. De fet, l’autor de L’americà tranquil trobava afinitats evidents amb una Muriel Spark conversa al catolicisme, i encara amb més determinació es deixà seduir per uns personatges atrapats en una xarxa d’ambigüitats morals i conflictes a l’hora d’exercir opcions ideològiques i vitals. Les narracions de Muriel Spark comparteixen densitats i inquietuds amb l’obra d’Iris Murdoch, però —afortunadament— amb un traç més lleuger i un humor seré i espontani, una ironia subtil amb algunes vetes incisives, de vegades, de sarcasme punxegós.
“S’acosta el meu tramvia: Gosaria dir que no trobaré seient. Som al 1936. L’època de la cavallerositat és finida”. La plenitud de la senyoreta Brodie està protagonitzada per una mestra excèntrica, enèrgica i imprevisible que se serveix de mètodes persuasius i innovadors en les seues classes que desperten la desaprovació de la directora de l’escola femenina Marcia Blaine. En la tumultuosa i fatídica dècada dels anys trenta, aquesta professora pretén que un grup de sis xiques de primària puguen convertir-se més endavant en el que denomina la crème de la crème, unes alumnes que hauran de prioritzar en la seua formació l’art i la religió, després la filosofia i en últim lloc la ciència, però que sobretot posseiran un estil ben definit. Amb aquest propòsit, sota l’om del jardí de l’escola, la senyoreta Brodie —que se sent pletòrica de forces en els anys que qualifica de la seua plenitud— els conta a les seues embadalides oients històries d’amor de la seua joventut, els fa llegir en veu alta versos de Tennyson i també els intenta encomanar somnis heroics a partir de les aventures de Stevenson. Però els personatges de Muriel Spark no estan tallats d’una peça, sinó que arestes i rugositats donen una combinació allunyada de l’encasellament i l’esquematisme fàcil.
Junt a passejades pels barris vells d’Edimburg perquè l’elitista colla Brodie puga descobrir directament el rostre de la pobresa —alcohol, mirades obscenes, un tuf sòrdid—, o classes revolucionàries i agosarades que podrien figurar en qualsevol manual pedagògic modern, amb inclinacions feministes i una mica hippies, aquesta professora sent una atracció indissimulada per Mussolini i les camises negres, o per la promesa de Hitler de crear un ordre nou que havia de salvar el món. Dins aquests extrems tan marcats, la senyoreta Brodie viu un curiós triangle amorós, enamorada del professor de dibuix —casat, catòlic i amb molts fills—, encara que serà amb l’aigualit professor de música amb qui mantindrà una relació entre maternal i despòtica, mancada de passió. Aquesta complexitat de vivències, junt al lideratge i la influència que exerceix sobre les seues alumnes, se’ns presenten amb un dels recursos millor aconseguits d’aquesta novel·la: amb inesperats salts en el temps, la trama avança i retrocedeix a diferents etapes per tal de mostrar quin ha estat el destí de la colla Brodie, la ruptura entre projectes i il·lusions i el que realment s’ha esdevingut en un futur no massa benigne amb les esperances adolescents.
En La plenitud de la senyoreta Brodie són essencials la culpa i la traïció, el preu ben alt —el pecat— que ha de pagar una professora que, més enllà d’una educació que tracta d’estimular la creativitat i les conviccions fermes, el que realment intenta és dirigir i apoderar-se de les consciències de les seues alumnes. Amb una descripció balzaquiana de ràpides pinzellades, descobrim els caràcters i les expectatives de les sis components de la colla Brodie només per la forma amb què duen el barret panamà, o pels jocs i les fantasies amb què assajaven l’edat adulta als cursos de primària. Però Muriel Spark estira amb delicadesa els fils de la història per revelar què se n’ha fet, d’aquelles xiques que havien de convertir-se en dones que desafiaren els dictats més comuns i les inèrcies en aquells anys previs a la Segona Guerra Mundial. La realitat, en canvi, desmenteix el que la senyoreta Brodie havia imaginat per a les seues incondicionals seguidores: taquígrafes, estudiants no massa brillants d’art dramàtic o de llengües modernes, jóvens en el fons preocupades per fer un bon matrimoni.
Fins i tot, en distanciar-se de la seua estimada mentora, algunes d’aquelles privilegiades xiques renunciaren a les ensenyances de la senyoreta Brodie “com un gos s’espolsa l’aigua en sortir d’una bassa”. Llevat de Sandy, el personatge que amb més convicció llança un pols desafiant a la seua idolatrada professora, i que uns anys després es convertiria en la germana Helena de la Transfiguració: ja reclosa al convent, repassa amb les seues amigues d’infantesa aquells episodis que, contràriament al que la majoria d’elles pensaven, han estat decisius per a les seues existències. L’interés pel calvinisme, el descobriment del sexe, les ambicions, el paper de les idees i l’art, tot havia de ser útil per teixir l’entramat de complicitats, competències i gelosies d’aquests personatges.
Filla de pare jueu i de mare episcopaliana, Muriel Spark visqué amb el seu primer marit a Zimbabue, se’n separà amb un fill i en tornar a Gran Bretanya féu tasques de contraespionatge per al Foreign Office abans de dedicar-se exclusivament a l’escriptura. En La plenitud de la senyoreta Brodie els destins dels personatges també sofreixen canvis insospitats i turbulències interiors que no obeeixen a les lleis de la lògica, miniseqüències que a la llarga tenen un pes que no hauríem previst mai. Com els retrats de cadascuna de les alumnes que pinta el professor de dibuix i que en tots els quadres recorden, a pesar de la seua singularitat, els gestos i la personalitat de la seua professora. Tot i que Muriel Spark —més atenta als diàlegs i a les escenes elusives— no es deté massa en la recreació d’imatges i de símbols, ens regala una posta de sol que es reflectia al mar, “el tenyia de sang i l’inflava amb un lila i un daurat venjadors, com si la fi del món hagués arribat sense interferir en la vida quotidiana”. I així succeeix en les novel·les de Muriel Spark, sense estridències ni grans exclamacions —i amb més d’un somriure sorneguer— es produeixen els fets cabdals que acaben per convertir-se en el veritable argument que regeix, d’una manera imperceptible, totes les vides.
Alfred Mondrià , El Trapezi (29.06.16)
Deixa una resposta