ANTONI CLAPÉS POETA, TRADUCTOR I EDITOR
“Em sento còmode en l’escriptura de mínims”
El poeta Antoni Clapés (Sabadell, 1948) està de celebració per diversos motius. Primer, perquè la col·lecció de moda de poesia, LaBreu, li acaba de publicar Clars, aquest matí, són els teus records, que aplega la seva obra reunida entre el 1989 i el 2009. També perquè el seu segell Cafè Central, un dels més prestigiosos i inquiets del país, ha fet 32 anys. I també perquè la seva tasca com a traductor de poesia, singularment de la literatura quebequesa, va a tot vent. Parlem amb ell mentre passegem per l’antiga Vallcarca, on va treballar fa anys.
Des de principis dels anys vuitanta, quan publicava a Les Edicions dels Dies i tenia la llibreria Els Dies, a Sabadell, ha alternat la publicació d’obra pròpia amb l’edició i la traducció. Amb què es queda, de tota aquesta experiència?
Em penso que les tres activitats formen part d’un mateix deler, que és la poesia en si mateixa, que, per a mi, és gairebé una manera de viure. Sempre m’he definit –més enllà de quin hagi estat el meu guanyapà al llarg dels anys– com algú que té la poesia com a professió: com a lector, com a escriptor, com a divulgador (traductor, editor, llibreter, assagista…). Tota la meva vida gira a l’entorn de la poesia. I això ha estat així des de sempre. Diu Paul Valéry que “la poesia té el deure de fer del llenguatge d’una nació algunes aplicacions perfectes”. Doncs això.
Cal recordar que fa més de trenta anys que tira endavant el projecte Cafè Central, amb la col·lecció Jardins de Samarcanda (en col·laboració amb l’editorial vigatana Eumo). Han publicat algunes de les veus més importants de la poesia contemporània. Quin és el balanç després de cent títols?
Bé, cent títols (ara ja una mica més de cent…) és una xifra destacable, així com els 32 anys de Cafè Central. Indica, sí, una tossuderia –potser també un pèl de follia– força accentuada, i sovint em pregunto si les hores que he esmerçat en l’editorial, en les traduccions, en les presentacions, conferències, lectures, etc. no hauria estat més profitós dedicar-les simplement a escriure poemes… Si miro enrere, però, penso en les moltes coses bones que m’ha aportat, fer la col·lecció; la quantitat de llibres que he hagut de llegir per arribar a triar aquest centenar, que, penso, segueix bé el que deia quan van sortir els primers volums (S’ha rebentat l’hospici, de Carles Hac Mor, i El visitant, de David H. Rosenthal): editar textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors i tenir cura de les traduccions: mostrar què es fa a fora.
Amb quin equilibri?
Noti que la meitat dels títols del catàleg són traduccions. Segurament s’hauria pogut fer millor, però estic del tot segur que la totalitat dels títols són molt bons llibres i que han obert camins que abans no existien en l’ànim dels lectors. Sí, ha valgut la pena…
Paral·lelament, té la col·lecció Balbec, Plaquettes i altres col·leccions. Ha estat disposat a arruïnar-se?
Balbec és una col·lecció que dona més llibertat a l’hora de publicar: és una mica miscel·lània (poesia, assaig, prosa…). I això permet no centrar-se tan sols en la poesia, estrictament parlant. Plaquettes va ser l’origen de Cafè Central: un material fràgil que anava amunt i avall, i que literalment jo feia, exemplar a exemplar, a casa, a les nits. No m’he arruïnat. He estat prudent i porto una vida molt ascètica.
Una de les grans editorials actuals, LaBreu, li compila a ‘Clars, aquest matí, són els teus records’ la poesia entre el 1989 i el 2009. Com l’explicaria a un neòfit?
Vostè sap que és molt difícil publicar poesia, perquè hi ha molts més escriptors de poesia que no pas lectors de poesia. Jo, els meus llibres els vaig anar publicant en editorials petites, que han desaparegut, potser. Aleshores passava que algunes persones que volien llegir la meva poesia resultava que no trobaven llibres enlloc. Joan de la Vega, en la seva col·lecció Tanit, va aplegar tres llibres meus en un sol volum: Finestra sobre el buit (2019). Em va fer molta il·lusió que m’ho demanés i que ell tingués ganes de fer-ho. Després, els amics de LaBreu van proposar fer-me una obra completa, però era impossible, perquè hauria estat un volum molt gruixut i car. I vam triar sis llibres que constitueixen Clars, aquest matí, són els teus records (que és un vers d’Edmond Jabès), i són llibres publicats entre el 1989 i el 2009. Encara queden més llibres per reunir… Espero que tingui prou temps per fer un nou volum d’obra reunida!
Per què va descartar l’obra anterior?
El que he publicat no ho descarto. Quan he reunit llibres vells en un sol volum, els poemes gairebé són iguals; potser hi ha algun detall (una coma, un espai, un poema que desapareix…), però en conjunt són tal qual van ser publicats la primera vegada. Jo vaig començar a escriure molt jove –potser als quinze anys– una poesia que estava molt en la línia de l’ermetismo italià (Ungaretti i Quasimodo, sobretot). Amb el temps, em vaig adonar que jo no estava en la moda que aleshores era majoritària (de fet, no he estat mai moda!). Llavors vaig deixar de publicar, fins que Marià Manent em va empènyer a donar a conèixer la meva poesia; a partir d’aquí (era el 1987), he mirat d’anar donant sortida a textos dels quals no m’hagi de penedir. Vull dir que tot el que he publicat ho continuo signant.
La majoria dels seus poemes són breus, aforístics o hermètics. Per què fa un tipus de poesia així, que difereix dels estils més narratius i experiencials actuals?
Era el que abans li deia. La poesia que faig ara, bàsicament, és la mateixa amb la qual vaig començar. No vol dir que no hagi variat res, ni que els corrents que han anat arribant en la poesia catalana i en la de fora no m’hagin afectat gens, ni que després de més de 50 anys d’escriptura poètica jo sigui el mateix. En absolut. Però em sento molt còmode en aquesta escriptura de mínims, que dona joc a la imaginació. Llegeixo molta poesia molt diversa, no rebutjo res. Al contrari, m’interessa al màxim tot el que es fa, ara, arreu. Després, com és lògic, tinc les meves preferències. Però puc entusiasmar-me igualment amb poemes de Game over o de Nosaltres, qui o de Jaccottet o amb els clàssics xinesos.
És la poesia la germana pobra de les arts, és un luxe o és les dues coses alhora. O són tòpics?
La poesia sempre ho ha estat, la germana pobra. [Ja se’n queixava, entre d’altres, Hölderlin!] Però malgrat aquest estigma, crec que gaudeix d’un gran prestigi social.
Quines són les raons per a la seva supervivència des del començament de la civilització?
Segurament pel seu caràcter mistèric, diferent del discurs racional, perquè al poeta se l’ha tenyit d’una aurèola entre bohèmia i de mala vida. Són “tolerats”. Quan algú es mor, quan uns es casen, sempre es busca un poema que acompanyi l’acte. Segurament perquè dona prestigi, seriositat; com si es volgués demostrar que el difunt o els nuvis no eren uns analfabets, que tenien sensibilitat. Ara bé, en un altre sentit, sí que és la germana pobra. Recordo que quan era llibreter i donaven un premi Nobel a un poeta, molta gent l’ignorava, pensant que era una badada del comitè. En general, els poetes són ignorats, com si fossin d’una raça a part. Fixi’s que vindrà Sant Jordi, per exemple. Es parlaran de novetats, de vendes, etc., i mai no es dirà res sobre els llibres de poesia que seran novetat o que han estat destacats amb un premi. Però crec que els poetes (i els editors de poesia també) ja s’han acostumat a ser furgó de cua, que només són visibles quan el tren ja s’ha allunyat un bon tros i llavors es veuen els llums de gàlib.
Vostè ha vist com evolucionava el país des de la Transició en primera línia. Què s’ha fet malament i què ens queda?
És evident que la Transició (si en podem dir així…) va significar un alliberament en molts aspectes. Vivíem un règim en què –cal no oblidar-ho– uns dies abans de la seva mort el dictador encara va assassinar cinc persones. Poca broma. I quan hi va haver el “canvi de règim” (la sagrada Constitució del 1978), moltes coses van millorar, sens dubte. Però, en bescanvi, vam haver d’empassar-nos monarquia, Opus, exèrcit colpista: un deep state que no es va moure de la cadira. I aviat ens vam adonar que ens havien aixecat la camisa.
Es va pecar d’ingenuïtat o es va fer el que es podia?
Vist en perspectiva, diria que vam ser massa ingenus. Ens ho empassarem tot. El nostre desig de canvis reals crec que ens l’haurem de pintar a l’oli. Les desigualtats continuaran creixent; la solidaritat, minvant. Ho veiem ara, amb la pandèmia. I Catalunya, com sempre, a pagar les copes!
Ha traduït molts autors del Quebec, un país amb similituds amb el nostre. Què en destacaria i quines diferències hi mantenim?
Fa uns 20 anys que hi tinc relacions, especialment amb els i les poetes, amb el Quebec. És un país que, als anys seixanta, va fer una revolució (no van poder aconseguir la independència, però va anar d’un pèl) que va significar un alliberament del vell carquisme heretat dels francesos. La “revolució tranquil·la” va ser un canvi de paradigma moral, social i cultural molt fort.
En què es va concretar?
D’allà, en va sorgir una societat diferent: potent, radical, trencadora. Feminista. Solidària. Han aconseguit avenços socials notables, integració de comunitats, solidaritat internacional. I que la llengua [francesa] tingui presència i força en un país on l’amenaça de l’anglès és molt contundent. Sembla una societat multicultural força ben tolerada. Però també és cert que no tot són flors i violes, i les contradiccions hi són ben presents. Els canvis socials demanen temps per consolidar-se, i des del “gran canvi” només han passat dues generacions.
Amb 72 anys, què ens podria explicar dels seus desitjos i de la seva evolució personal?
De vegades penso que ara ja estic jugant el temps afegit, i que aviat sonarà el xiulet final. No és un lament, és una realitat. La vida m’ha passat molt de pressa. Sempre he anat i vaig pel món amb una llibreteta en què anoto inicis de poemes, nous projectes, apunts dibuixats, temes a revisar, preguntes a posar i a posar-me…
Se sent amb assignatures pendents?
Sempre m’ha faltat temps per fer tot el que projectava. He assumit, però, les meves limitacions. Com a poeta, com a persona. Lamento no tenir prou temps per llegir tot el que voldria llegir. També m’agradaria fer una vida més camperola. La ciutat comença a atabalar-me. Però, tanmateix, no em queixo, no puc queixar-me, de res.
Un cercador obstinat de la bellesa
En un dels poemes de Clars, aquest matí, són els teus records, Antoni Clapés escriu: “Entre l’instant i l’etern / la bellesa inesperada d’una volva de pols / suspesa / en una retxa de llum.” Podria servir de poètica, de resum de tota una obra perfectament coherent, que no difereix gaire dels models que ja utilitzava quan el vaig conèixer, a mitjan anys vuitanta, a la llibreria Els Dies, a Sabadell, que havia inaugurat el 1976. Des d’aleshores, quan només havia publicat Escrit en fulles de te, el poeta ha desenvolupat una obra immensa, diversificada com a traductor (René Char, Pietro Civitareale i Nicole Brossard, entre molts altres) i autor o editor. Clapés és un home alt, elegant i discret. Parla fluix mentre ens movem per les ruïnes de l’antiga Vallcarca a la recerca de grafits perquè el fotògraf li faci un retrat convincent. M’emociona quan explica que tota la seva vida ha tingut un únic destí, la poesia. En dono fe.
David Castillo, ElPuntAvui (13.04.21)
Deixa una resposta