ELS FRUITS SABOROSOS DE LA FALGUERA
És possible conèixer un país, una comunitat illenca, a partir d’algunes de les seves veus poètiques? A l’Occident globalitzat, en què tot s’assembla molt –tant els comerços de franquícia com la pobresa–, ens pot dir res, encara, la poesia que es conrea en un lloc concret? Jo crec que sí, que alguna cosa de representatiu, de particular, enclouen sempre els versos escrits en una llengua determinada.
Cinc poetes corsos és un llibre consistent, que aplega cinc veus de tres generacions diferents. El poeta de més edat, Ghjacumu Fusina, és nascut el 1940. El més jove, Stefanu Cesari, el 1973. Entremig, Pasquale Ottavi, Francescu Micheli Durazzo i Patrizia Gattacceca, nats el 1956, els dos primers, i un any després, la tercera. Fusina és un representant conspicu del Riacquistu (‘renaixença’), un moviment de recuperació de la llengua corsa que, pels anys en què es va produir (els setanta del segle passat), deu tenir més d’una afinitat amb el Surdimientu asturià. La resta de poetes s’han guanyat la vida en els camps de l’ensenyament o de l’art. Tots cinc tenen el francès i l’italià com a llengües familiars, en les quals s’han format, juntament amb la pròpia. El llibre parteix d’una col·laboració entre poetes corsos i poetes catalans (o d’expressió catalana), que s’han traduït entre ells. Valentí Gómez Oliver, Maria Carme Arnau Orts, Lucia Pietrelli, Cèlia Sànchez-Mústich i Jaume C. Pons Alorda formen l’escamot dels nostrats.
Fusina practica una poesia d’una fonda senzillesa, en què la naturalesa acostuma a fornir elements reveladors: “Surt el sol / només un ull / a poc a poc / amb el llit desfet.” El pas del temps constitueix una de les constants del seu vers: “Al teu cor trencat / l’anguniegen els anys.” Habitant d’una illa, el sentiment que se’n deriva dona lloc a més d’una reflexió: “Les tenim sempre al cor les nostres illes, / properes o llunyanes en els nostres records.” El sentit elegíac vertebra els versos: “Aleshores tenies aquesta lleugeresa de l’ésser, / avui qui ho sap ara, oh Ghjacumu.”
Pasquale Ottavi s’ha dedicat a l’ensenyament i la promoció de la llengua corsa, i això es reflecteix en la seva obra, que, a vegades, dona compte dels efectes perversos de la diglòssia: “Feu el favor, / que no us haja de sermonejar / parleu francès / oh, nens!” Als catalans els versos d’Ottavi ens han de resultar familiars per força: “Tu, la meua llengua […], ets el centre del meu dolor.” Centre de dolor, certament, si considerem la llengua en societat i en el decurs històric, però, alhora, eina poderosa per anomenar el dolor íntim: “On el cor / s’escapça / inútil / míser / cerque / de posar-hi / paraules / meues.” Ottavi compara el poema amb un hort: “Als seus solcs / regats amb tinta / hi creixen mots.” Es refereix, també, a l’amor infructuós, desesperançat (Camps); o descriu unes casetes velles que ens parlen “d’aquells que foren”. En algun cas, ens du el record de poetes d’una refinada sensualitat, com ara Saba o Penna: “Aquesta fruita / que endinses / a la boca / amb un desig / voraç / si jo haguera pogut / estar en el seu lloc / una vegada / almenys.”
La que acabo de transcriure es podria comparar amb aquesta de Francesca Gattacceca: “Fou dolça / la teva menja en els meus llavis / mentre es deturava / el temps sobre nosaltres / despietat.” En els seus versos, la també cantant i actriu reflexiona sobre l’absència amorosa i la seva herència, i se serveix d’un lirisme sofisticat en la descripció del gest més petit: “La teva partença es reflecteix / al vidre / el meu alè l’enfosqueix / la meva mà l’esborra.” La peça que comença amb els versos “a poc a poc vaig baixar / pel tèrbol pou d’absència” es podria llegir costat per costat de Cisterna, una poesia també molt breu de Vinyoli. La solitud i l’amargor enyorosa ens han proporcionat, des de sempre, versos memorables en l’expressió de la ferida.
Francescu Micheli Durazzo és, de tots cinc, el poeta diguem-ne més formalista, i el que jo prefereixo. Les poesies que ens mostra integren un volum encara inèdit, Tota experiència és solitària, fins essent dos. I, tot i així, els seus versos descriuen amb una severa elegància el vincle amorós i la passió amatòria. Hi ha una composició d’un erotisme exquisit –el començament original de la qual fa: “Ficcu u nassu ind’u to ficu maccu / è russu com’è una spusedda”–, que em guardo per a la meva antologia particular de versos que tracten sobre figues, en què serà veïna d’una de D. H. Lawrence i una altra de José Carlos Llop. Una altra poesia també té com a pretext una figuera i dos al·lots que s’hi refugien per evitar la calda estival: “I s’agafen de la mà / segurs de la llengua en què / s’estimen.”
Finalment, Stefanu Cesari ens presenta uns poemes en prosa que reflexionen sobre el pas anorreador del temps. Poemes ambientats en llocs que tenen l’austeritat dels paratges bíblics i la gravetat dels paisatges medievals –també el simbolisme dels paisatges morals i literaris de la plena edat mitjana, amb referències a la matèria de Bretanya o a la flor invertida, per exemple –: “Ves a cavar, menja segons la teva fam tots els insectes de la terra, ves a calmar la teva set al torrent, si encara flueix, de la barbàrie.” (Per cert, la falguera és el símbol de la llengua corsa.)
