«Sergei Dovlàtov i la guia del supervivent» a El Trapezi (13.10.21)

Els protagonistes de Sergei Dovlàtov confessen que els hauria agradat sentir-se atrets per gent sensata i equilibrada, modèlica, en canvi —reconeixen no massa afligits— sempre acaben enmig de la xusma més variada, amb predilecció per borratxos, poetes neuròtics i delinqüents. “Mil vegades vaig fer amics decents, però mai no em va anar bé. Només em sentia segur en companyia de salvatges, esquizofrènics i escòria”. És l’autor qui subscriu aquests principis, o bé qualsevol dels personatges en què projecta les seues inestables i caòtiques vivències. De fet, tan al·lèrgic a dogmes i creences, Dovlàtov acceptà des de ben prompte un manament innegociable: lluitar per ser un escriptor a qualsevol preu i convertir-se ell mateix en el tema central de les seues narracions. Les adversitats que sofrí sota la dictadura soviètica, les incursions en el periodisme oficialista, ocupacions inclassificables, el treball de vigilant en un camp de presoners, amors i fracassos sentimentals, l’exili a Nova York a un barri on s’han instal·lat altres emigrants russos, amb tot aquest acolorit catàleg Sergei Dovlàtov munta escenes i acumula anècdotes, rescata fragments del passat i els reinventa amb l’únic criteri de l’addicció a la literatura. “Miraré d’exposar la meua biografia creativa d’una manera embolicada, extensa i inconnexa”. Entre caricatures i situacions extremes, amb el material estrambòtic i grotesc que constantment segrega la realitat, l’autèntica pugna —vital i artística— és la que manté l’autor amb la imatge més o menys deformada que li retorna l’espill.

Hi ha un propòsit compartit en els llibres de Dovlàtov, certa inèrcia a l’hora de planificar les històries: una línia narrativa i temporal que es disgrega en petits relats, quadres estàtics i descripcions breus amb llampecs inesperats, el retrat de criatures extraviades i nàufrags, diàlegs fulgurants amb colps d’efecte, sarcasmes i desafiaments al lector. Descripcions molt condensades —jocs de llums i sons—, algun adjectiu hipnòtic i una prosa molt física en què la tensió del fragment no decau malgrat la dispersió i l’encadenament de detalls. És per això que les seus novel·les també funcionen com un conjunt de contes i a l’inrevés, les narracions de Dovlàtov poden encaixar com a capítols que en algun moment s’han després d’un argument més extens. En aquest sentit, el mecanisme amb què l’autor es troba més còmode per a desplegar els seus recursos és el de La maleta, quan el protagonista recupera als EUA antics objectes que ja quasi havia oblidat i que serveixen de detonant per a dissenyar cada seqüència. “Ara vesteixo malament. Però abans encara vestia pitjor”, afirma el protagonista en recordar com aconseguí roba de primera qualitat per part de l’editor garrepa del diari on treballava, ja que el KGB li havia encomanat la missió de recollir informació d’un espia a partir d’una entrevista simulada. Uns calcetins, un barret, un cinturó amb una amenaçadora sivella metàl·lica, uns guants d’una disfressa, uns botins d’un dirigent local del Partit, aquestes peces que descobreix en una vella maleta representen les escasses possessions que l’acompanyaren en abandonar l’URSS i que ara són una mena de relíquies per a escriure unes memòries agrupades en forma de relats. Unes experiències trenades a partir d’un autoretrat desenfadat, irreverent, amb un llenguatge directe i viu despullat de qualsevol retoricisme, i amb qualificacions llançades sense miraments que ens mostren un protagonista capaç de sobreviure a les proves més insòlites.

Tripijocs i mercat negre, un escultor veterà que pot tallar una figura de Lenin amb els ulls embenats, nits submergides en vodka, vagareigs sense rumb amb amics circumstancials que sempre acaben amb algú estomacat. Dovlàtov activa el record d’uns anys en què l’única forma d’eludir un règim policíac i sòrdid —construït sobre un catecisme de mentides— era una mena de rebel·lia existencial, trobar junt a éssers marginals, amb alcohol i converses excessives, una escletxa de llibertat. El passat soviètic i el present a Amèrica s’entrecreuen: “Va nàixer el nostre fill. Va créixer i va començar a fer l’animal”, apunta l’autor abans d’endinsar-se en un dels episodis més íntims, quan conegué la seua dona Lena i passaren uns anys basats en la indiferència de l’un cap a l’altre, “la forma més sòlida d’unió”. Les separacions, la degradació de les relacions i el comportament maldestre del protagonista són moments més reflexius intercalats entre situacions delirants que ens acosten a un Dovlàtov més sentimental i vulnerable.

Afirma l’autor que després de deixar l’URSS l’única obsessió en els seus escrits era reflectir com veia el món rus, fins i tot en l’exili. Els seus personatges, a una banda i a una altra de l’oceà, són estrictament russos. En L’ofici, a través d’anotacions breus, Dovlàtov reconstrueix com s’inicià en la literatura i el periodisme, amb bons retrats sobre el grup d’escriptors contestataris o del seu amic Joseph Brodsky. “M’havia convertit en un jove autor progressista. És a dir, que no em publicaven res”. Però sobretot subratlla —amb el seu estil vivaç i desacomplexat— la xarxa d’interessos i narcisismes dels aspirants a artistes, amb predomini de falsos aduladors, sequaços, delators i mediocres que es comportaven amb una supèrbia indissimulada. Ara bé, en dibuixar tota aquesta fauna, Dovlàtov no cedeix ni a la rancúnia ni a la venjança, i en les seues narracions opta per un humor càustic i, de vegades, compassiu. L’acidesa es combina amb la comprensió d’uns personatges maltractats per un període històric ombrívol i sinistre, sense atorgar-se en cap circumstància la condició de jutge.

Arriba als EUA i abans de col·laborar en els diaris de l’emigració decideix practicar una de les seues activitats preferides: “Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà”. En la segona part de L’ofici ressegueix les picabaralles de dos publicacions d’exiliats, i en algunes de les millors pàgines repassa les negociacions temeràries per a tirar endavant un nou diari en llengua russa després de trobar un inesperat mecenes. El retrat dels bergants que formen part de la petita redacció irradien una prosa engrescada i feliç, en què el protagonista no s’està de reconéixer que fou la millor època de la seua vida, amb una descripció efusiva de com aconseguiren un local, la maquinària i els ordinadors, a més de consignar l’entusiasme dels col·laboradors i l’odi inextingible dels qui foren rebutjats. Això sí, quan obri una carta que ha eixit clandestinament de Rússia li remou les entranyes perquè recorda a l’autor que, malgrat els seus futurs triomfs i una nova vida, no ha d’oblidar quin és el seu país i quins són els seus orígens, els antics companys —poetes humiliats, dropos i bevedors sense fre— que encara són perseguits per un règim abjecte.

Un dels principals motius que travessa l’obra de Sergei Dovlàtov és la dificultat per a publicar les seues narracions, primer a l’URSS i després a Amèrica —quan per fi li accepten uns contes a The New Yorker—, reiterades negatives que no aconseguiren desactivar l’obstinació de veure els seus manuscrits en forma de llibre. És amb aquesta sensació de derrota d’estar perseguint al llarg de vint anys que un editor aposte pels seus relats que Borís Alikhànov —un dels alter ego de l’autor— decideix treballar de guia de les instal·lacions dedicades a Puixkin com a emblema nacional. En El parc consigna els criteris absurds de mitomania que governen el recinte construït per a admiració del poeta, i retrata amb contorns vidriosos els recorreguts i les explicacions que ha de donar als turistes. El llogater de la casa ruïnosa on dorm el protagonista s’ajusta als personatges predilectes de Dovlàtov: militant de la beguda a qualsevol hora, malparlat i que s’expressa amb frases mutilades, excèntric en totes les seues reaccions, agressiu i de llàgrima fàcil. Fins que apareix la dona d’Alikhànov i li anuncia que vol anar-se’n de Rússia amb la filla, i ell explica abatut que no pot donar eixe pas ja que és un escriptor en rus i que als EUA no li interessarà a ningú la seua obra. La indecisió l’obliga a refugiar-se en l’alcohol i en sorolloses batusses, fins que un policia l’amenaça: “el teu expedient és més gruixut que el Faust de Goethe”. La fragilitat, l’aprensió a abandonar el país i la seua tendència innata a empitjorar les situacions i desaprofitar les oportunitats són recollides amb una ganyota de desconcert, amb el to antitranscendent que és la marca de Dovlàtov, tant pel que fa a l’autoretrat com a l’hora de reproduir l’ambient hostil i les contrarietats que patí la seua generació. Quan se sent més assetjat, és quan emergeix l’escriptura més incisiva i arriscada, amb una declarada aversió a les qualificacions solemnes i emfàtiques.

Potser siga La zona l’obra que més s’allunya dels punts de referència habituals en Dovlàtov. Encapçalat cada capítol per una carta a l’editor en què li comenta els motius i les impressions que motivaren cada història —amb observacions sobre el procés d’escriptura—, des d’un inici el narrador remarca que el seu objectiu és diferent del de Soljenitsin o de Xalàmov, la denúncia i les mostres quotidianes de l’horror concentracionari. El protagonista de La zona és destinat com a vigilant a un camp de presoners i de seguida reconeix que entra en contacte amb una altra veritat, una alteració completa de l’escala de valors. Però l’escriptura de Dovlàtov no és moral ni una recreació en la crueltat, sinó que accepta que la literatura ha esdevingut en aquest marc un pur complement de la vida, ja que arriba un moment en què comprova la semblança entre guardes i reclusos, comportaments i gestos que revelen que “a totes dues bandes s’estenia un món sense ànima”. Lladres que no abaixen els fums malgrat passar temporades en aïllament, bordells improvisats, vigilants sàdics que ploren per qualsevol nimietat, un delinqüent que ha esquivat la mort en moltes ocasions i que la seua fi arriba per un accident estúpid al bosc. L’autor queda captiu d’aquest retorn al primitivisme humà que es percep també en el llenguatge del camp, esquerp i críptic, contundent sense necessitat d’alçar la veu, amb elements fixos i variacions dignes d’un artista, impossible d’imitar més enllà d’aquelles reixes. Dovlàtov apunta —un fet cabdal en la seua trajectòria— que quan l’enviaren a vigilar aquesta presó algú tenia moltes ganes que es convertira en escriptor.

És en la recreació de les peripècies dels exiliats russos a Amèrica quan l’autor es deixa dur per una prosa més festiva, amb escenes cosides a un ritme accelerat entre acudits i una clara predilecció per l’esquetx. En La filial el director d’una ràdio l’envia a Califòrnia a cobrir un simposi sobre Rússia, una mena d’eleccions entre eslavòfils i liberals per a triar un govern d’emigrats. La llista de personatges que hi desfilen és el territori on Dovlàtov s’ho passa francament bé: un periodista que fuma sense parar i que no compra mai tabac, un taxista que havia estat reclús quan el protagonista era guàrdia del camp, ponents del fòrum pomposos i irritats quan pugen a la tribuna d’oradors. Fins que apareix la seua exdona Tàssia i la narració es trasllada a l’època en què es conegueren a Leningrad, com s’enamorà bojament d’ella i la seua vida s’esllavissà cap a la catàstrofe, consumit per la gelosia, els deutes i l’abandonament de la universitat. “Què has de fer quan la sensació de felicitat comporta inevitablement un presagi de desgràcia?”. Tot i que menysprea el cercle d’amics de Tàssia —cultes, esnobs i despreocupats—, l’autor reconeix que feia tot el que podia per a agradar-los, sol·lícit als seus capricis. Després d’aquest viatge al passat, la Tàssia que apareix al seu hotel és una dona tempestuosa, sense diners, que el primer que fa és demanar xampany i caviar a l’habitació i regalar un gos al protagonista. Una dona que sap que li durà problemes i que destrossarà la seua precària estabilitat, però amb qui es quedaria si ella li ho demanara —conclou resignat—, malgrat l’inevitable pas cap a l’abisme.

“M’agraden aquestes dones: perdudes, desesperades, desvalgudes i desvergonyides”, afirma el narrador de L’estrangera, una novel·la en què la protagonista, Marússia, és filla de dos empresaris de la nomenklatura que disposaven de tots els privilegis dels dirigents soviètics. Educada en una elitista escola d’art i amb debilitat per la sofisticació, Marússia tingué mala sort en l’amor, fins que es decidí a deixar enrere el seu país i aterrar a Amèrica. El centre del relat oscil·la entre la facilitat per a complicar-se la vida de Marússia —amb un nóvio porto-riqueny i el lloro Lolo— i els personatges secundaris i els miniepisodis que l’autor reuneix des de la cantonada de la papereria del carrer 108. Un pintor especialitzat en el ministre Molotov que després no reeixí amb Khrusxov ni Bréjnev i es convertí en abstraccionista i borratxo, un estudiós científic del sexe soviètic, un llibreter de vell sense èxit, un agent immobiliari que li plouen els diners sense moure un dit, o un opositor que troba a faltar la dictadura comunista i els òrgans de repressió perquè ara ja no té res a què enfrontar-se. És el Dovlàtov més dinàmic i de pinzellada ràpida, amb dibuixos que sempre mostren un relleu inesperat. “Guanyo uns set-cents dòlars per setmana. D’aquests, sistemàticament me’n bec dos-cents”, diu un dels canalles que orbiten al voltant de Marússia i que l’autor fa entrar i eixir —divertit— d’un costat a l’altre de l’escenari.

La mordacitat i les rialles sobtades són un dels punts forts de Dovlàtov, però de vegades també el seu llast, com en alguns finals precipitats, repeticions d’escenes que semblen grapejades i deixades caure enmig de l’argument. En El recull assistim a la impetuositat narrativa de l’autor, amb bons contes que porten el seu segell i altres una mica més fatigats. Però alhora es percep la voluntat d’exploració de l’autor, com en “Vam quedar i vam xarrar una mica”, en què la tonalitat és diferent d’altres relats: un home gris es casa amb una dona atractiva i amb el cap volat, fins que el matrimoni entra en un carreró sense eixida i ell decideix emigrar als EUA. Allí prospera en els negocis i descobreix que la seua il·lusió és tornar a Rússia i aparéixer davant de la seua exdona com un triomfador, fins i tot assaja les frases que dirà i la forma de comportar-se. Un desig de buscar altres vies narratives que també és present en “La vida és breu”, paròdia de la visita d’una admiradora a un escriptor que acaba de complir setanta anys, amb clares referències a Nabòkov, on destaca la imitació de la veu altiva i l’instint provocador de l’autor de Lolita. Una efervescència i inquietud que es manifesten en la varietat de registres d’El recull, i com assenyala Dovlàtov sobre la literatura: “És una professió que no s’escull. És ella qui tria la persona. Això passa o no passa”.

L’ànim de transgressió constant es fa evident en El compromís, la voluntat de destapar les falsedats d’una dictadura amb capítols introduïts per les cròniques oficials que escrivia per al diari Estònia Soviètica i, a continuació, el contrast del que succeí realment amb els protagonistes de les notícies. Diners precaris, una festa improvisada a casa d’una mecanògrafa, carreres de cavalls, bevedors, pinxos, mentiders i oportunistes, la pintura del món del periodisme —un cinisme depredador— no deixa ningú exempt dels colps de boxa de l’autor. Si de cas, un dels moments culminants d’El compromís és l’entrevista a una dona d’una granja estatal que ha batut el rècord de munyidora de vaques i que representa un exemple heroic per als dirigents comunistes. L’enterro esperpèntic del director de la televisió local —vodka al furgó fúnebre, confusió de cadàver, una corbata improvisada per al difunt— exhibeix els dons pugilístics de Dovlàtov, amb una filosofia adaptada a cada moment per a poder alternar dos vides paral·leles, la ficció del règim i la impossibilitat de maquillar el que veia cada dia.

Quan un dels seus personatges afirma que és jueu, l’interlocutor intenta que no se senta incòmode i etziba: “Els kazakhs són cent vegades pitjor”.  L’antisemitisme del govern, de l’associació d’escriptors, de farsants i d’intel·lectuals a Rússia apareix sovint en els seus escrits. Dovlàtov es definia com a mig jueu, tal com desplega en Els nostres, el llibre més personal on retrata tota la seua tribu. Una mare que exercia de correctora i actriu, un pare que en el teatre “es passava dies sencers inventant bromes. I aquesta ocupació, com és ben sabut, priva les persones de tota espurna d’optimisme”. Encara que el seu cosí Boris és el personatge que millor il·lustra les afinitats de Dovlàtov, estudiant i treballador exemplar que sempre cometia alguna il·legalitat, i cada volta que ascendia socialment amb un càrrec de responsabilitat tornava al jutjat i era empresonat. La millor prosa de l’autor la reserva per a descriure el caràcter seré i enigmàtic de la seua dona Lena, amb comparacions que esquiven els elements convencionals: “Tenia la mirada freda i dura com la cantonera d’una maleta”.

Observa Xènia Dyakonova en Apunts de literatura russa que si alguns dels grans noms —Tolstoi i Dostoievki— estan posseïts per les idees i la necessitat d’elaborar un discurs filosòfic, en Dovlàtov aquest imperatiu queda soterrat i dissolt entre tots els seus personatges i els episodis estrafolaris que aplega en els seus llibres. I és que en aquest autor prima l’estratègia del supervivent, amb mirades còmplices a Txèkhov —el to baix i la importància dels petits detalls— i a la realitat màgica de Gógol, a les sàtires de Zósxenko o d’aquella parella inclassificable d’humoristes que foren Ilf & Petrov. El pols narratiu l’emparenta amb la concisió descriptiva i els diàlegs de Hemingway, un autor que rep en les seues pàgines explícits homenatges i, també, alguna bastonada. L’estil de Dovlàtov desobeeix normes i cànons, llevat —potser— d’una premissa que anava més enllà dels límits de la literatura. “O sigui, que l’única arma per a combatre l’estat soviètic és l’absurd”.

Alfred Mondrià, El trapezi (13.10.21)

http://eltrapezi.com/dovlatov/?fbclid=IwAR2l7j34goIXa0xKmTww3lAfl1hbcSnkxyXvbxSKc5_nghaRH2Ifsun585I#