UNA FELICITAT IMPOSADA de Denise Desautels a El Trapezi (31.05.17)

La Felicitat de què parla l’autora quebequesa Denise Desautels potser té punts de contacte amb la felicitat —Massa felicitat— d’Alice Munro, que se’ns volia aparéixer,en aquell llibre, plena o satisfeta, gratament assimilada, pròpia d’històries amb finals sorprenents i digna de l’univers conformista dels ignorants. La felicitat de Desautels, per la seua banda, es vincula amb els crits ofegats que hom acumula durant tota una vida. L’esclat d’aquest crit íntim no pot donar com a resultat un estat d’ànim reeixit o encertat. No, si no hi ha l’esforç explícit de trobar la plenitud de l’ànima o de recuperar-la, si és que mai havia existit. És un malson que es baralla amb la realitat, tot i que al principi era un somni acotxat pels “àngels roses”, la recerca d’una llibertat que ha estat capturada i silenciada amb el cotó-en-pèl que l’embolcalla i una tendresa que sembla en ocasions impostada. Una felicitat, fet i fet, que renaixerà gràcies a l’acte d’escriure, de recuperar la innocència de la infantesa i la memòria.
La recerca d’un mateix, en el temps en què es desenvolupa una autèntica personalitat, rep el títol metafòric d’Una felicitat imposada. Però una imposició és una càrrega, és una obligació que la majoria de vegades no es pot tolerar, i casa malament amb qualsevol idea de felicitat. Si l’impositor és la mare, llavors la càrrega eclipsa la intenció, per bé que aparente ser innocent. La fotografia en blanc i negre que il·lustra la portada del llibre editat per Labreu no pot ser més explícita en aquest sentit: una gallineta cega, com en el joc, privada de veure el món amb els propis ulls.

Durant molt de temps seré una nena temorosa que es refugia sense parar, sense reserva i, com si diguéssim, sense cap raó, en els braços de la mare, malgrat la intuïció, encara del tot frívola, d’un perill.

La protagonista narra en primera persona els records de la seua infantesa. Les morts que massa d’hora es fan visibles al seu entorn immediat —sobretot la del pare, quan ella té cinc anys— provoquen un dolor insuportable. La innocència de l’infant s’esvaeix de colp i volta. És llavors la figura materna qui ocupa la totalitat de l’espai que ha quedat buit. La seua presència arriba a ser abassegadora, difícil d’odiar i impossible de refusar. La nena somnia que vindrà el demà i la vida se li oferirà generosa. Inconscientment, pretén un final de conte feliç. Un final com el de La Ventafocs, de sabates que encaixen, de prínceps que no desesperen. Però el dolor és massa gran per a ella i, tot i aquesta Felicitat amb majúscules, imposada i impostada —no en pot conéixer cap altra— la nena resta marcada amb una pena inconsolable sense fe en els miracles. És llavors que, com una altra Bérénice Einberg, mamprén el camí de l’oblit. Sense retorn.

Més endavant, rellegint les primeres frases de Bérénice Einberg, tindré la impressió que aquesta nena se m’assembla com una germana que hagués refusat conéixer i que cada dia hagués intentat ofegar.

Totes les morts que se succeeixen al seu voltant, els anys que aniran omplint-se de quotidianitat, endolcits per l’amistat amb la seua entranyable amiga Lou, i fins a la descoberta de l’art (tot se li revela en una exposició dels auto-retrats de Van Gogh) com la més important via d’escapament, la solitud i el record, l’absència i l’esperança ofegada retallen el voraviu dels dies de la xiqueta-dona i en fan una altra Alícia presonera de les presses implacables del conill exiliat de la terra de les meravelles.

el petit taüt… blanc… el conill…
el món, l’amenaça…
tot tan ràpid…
l’abecé de la mort…
no en sé res… res…
no vull saber-ne res…
sola… viure… envellir… morir…
sense carícia…
no ho vull…
no vull que això s’acabi…
oh vertigen…
la terra negra…el fossar…
viatgera…
la petita òrfena té por…
té fred…

Amb Una felicitat imposada, Denise Desautels (Mont-real, 1945) va rebre el premi Hervé-Faulon al llibre oblidat o negligit. “Escriptura de primer nivell”, segons Antoni Clapés, qui n’ha fet la traducció al català, és aquesta una obra amb què l’autora reviu els anys en què el Quebec era solament un territori canadenc assimilat per la cultura anglòfona, relegat als racons semimarginats de tall folklòric. Desautels reivindica la lluita contra l’immobilisme, pren la paraula com una eina poderosa i hi és capaç d’il·luminar aquest terreny enfosquit. És la dona inconformista que cerca decidida la pròpia llibertat i la del seu país. Noms cabdals de la literatura francòfona, com ara les quebequeses Anne Hébert, Nicole Brossard o Louise Dupré, i també Nathalie Sarraute o Clarice Lispector, d’altres latituds, acompanyen Desautels a cada cita que encapçala cadascuna de les divuit parts en què l’obra està estructurada, indexades sota tres títols genèrics: “Els primers morts”, “La vida quotidiana” i “1960”. Desautels protagonitza la seua particular Revolució Tranquil·la. Ce fauve, le Bonheur és la seua obra autobiogràfica i és també un treball ambiciós sobre art. Una trentena d’anys després de la seua aparició, la novel·la que ara gaudim també en català, ens dóna una lliçó magistral o una visió lúcida sobre una realitat social que ens resulta bastant familiar. I és el testimoni preciós d’una vida que estima la literatura.

«Molts anys després, sorpreses encara d’estar vives, d’haver escapat d’alguna manera als naufragis, tornarem a aquella època inspirant-nos, la Cécile i jo, en el quadre de Géricault, Le Radeau de la Méduse.»

Com el final de la Ventafocs