entrevista a Marc Masdeu LA BELLA EUROPA a LRP (09.12.23)

entrevista a Marc Masdeu LA BELLA EUROPA a LRP (09.12.23)
11 de desembre de 20234 d'agost de 2026
A Col·leccions, La intrusa, Rotatori

MARC MASDEU

NOVEL·LISTA I POETA

“Un escriptor, bàsicament, llegeix”

  • Marc Masdeu és poeta, novel·lista i periodista JOANA FARRÉ.
FUGINT DEL PROPI MELIC

“Tot i els narcisismes d’un escriptor, vull trepitjar terrenys que no domini. Si no, només escriuria sobre mi mateix. Molt avorrit”

EL MÉS IMPORTANT

“He intentat crear uns bons personatges amb les seves tribulacions, és el més important, en una novel·la”

LLUÍS LLORT

Marc Mas­deu (Cas­te­llar del Vallès, 1976) és peri­o­dista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejar­que, del No pot ser men­tida, de Ràdio Mata­de­pera, pro­grama dedi­cat a la poe­sia i pel qual han pas­sat la majo­ria dels grans poe­tes con­tem­po­ra­nis.

Com a poeta, ha par­ti­ci­pat en tot d’acti­vi­tats i pro­jec­tes i ha publi­cat els lli­bres El gos auto­di­dacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escal­fa­dors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nan­ses (Pagès Edi­tors, 2006. Premi Les Talúries) i El car­nis­ser del fred (LaBreu, 2010).

Pel que fa a la nar­ra­tiva, ha publi­cat el recull de con­tes Les tom­bes bui­des (Cos­setània, 2010. Premi de nar­ra­tiva Món Rural) i la novel·la Peus de fang (LaBreu, 2013). Fa poc ha publi­cat, també amb LaBreu, la seva segona novel·la, La bella Europa.

L’obra relata dues històries apa­rent­ment des­lli­ga­des durant tres dies de febrer del 2012. Per una banda, a Mariúpol (Ucraïna), una noia que es fa dir Europa exer­ceix la pros­ti­tució de luxe per esca­par del barri deca­dent on viu amb el seu pare i el seu germà. La mare els va aban­do­nar. L’Europa passa els dies amb dos mafi­o­sos de baixa estofa en un país que manté l’equi­li­bri de rela­ci­ons amb Rússia. Fal­ten 10 anys jus­tos perquè Putin tin­gui una nova pujada de tes­tos­te­rona, després de la del 2014, i torni a envair Ucraïna.

Pere Novell és el fill d’un empre­sari rama­der a Soses (Segrià). Alterna la seva ocu­pació de becari en una edi­to­rial a Bar­ce­lona amb la feina en el negoci fami­liar. En la pla­ci­desa d’una vida benes­tant, ima­gina un futur com a escrip­tor i con­ti­nua anant a caçar amb el seu millor amic, l’Edmon, que car­rega diver­sos con­flic­tes i dub­tes vitals com els que aca­ba­ran enter­bo­lint la vida de Novell.

Els dos dra­mes, rea­lis­tes i man­cats d’èpica, des­cri­uen la fugida enda­vant dels tres per­so­nat­ges prin­ci­pals. Mas­deu fa un minuciós retrat de l’amis­tat i de la pèrdua, de l’amor i del ritme frenètic d’una soci­e­tat que resta impas­si­ble davant les tragèdies més ínti­mes. Tot nar­rat amb un ritme pau­sat i sos­tin­gut, tre­ba­llat, ele­gant, amb jocs tècnics vari­ats que no for­cen el resul­tat, amb refe­rents d’alçada, molta poe­sia que Mas­deu no pot con­te­nir i uns per­so­nat­ges que van con­que­rint el lec­tor. I un home­natge molt per­so­nal al poeta saba­de­llenc Fran­cesc Gar­riga Barata (1932-2015).

La pri­mera és tòpica, però crec que per­ti­nent: fins a quin punt Pere Novell, el pro­ta­go­nista, és un ‘alter ego’ seu?
Com a punt de par­tida. A par­tir del que jo em pre­gunto, el faig evo­lu­ci­o­nar cap allà on vull, sovint per ter­renys des­co­ne­guts i per posi­ci­ons contràries o vari­a­ci­ons del que jo penso. D’alguna manera, el faig ser­vir d’avançada. Una mica suïcida, i també té un punt d’esqui­zofrènic. Tot i els nar­ci­sis­mes d’un escrip­tor, vull tre­pit­jar ter­renys que no domini. Si no, només escriu­ria sobre mi mateix. Molt avor­rit.
Què va acti­var la història a Ucraïna, amb la jove i bella pros­ti­tuta Europa?
Volia escriure sobre algun tema que no em fos pro­per. Sem­pre he tin­gut pre­di­lecció per les històries de mafi­o­sos –segu­ra­ment pel cinema– i era un repte. A par­tir d’aquí, vaig bus­car un esce­nari pos­si­ble i que em per­metés crear des de zero, docu­men­tant-me. Aquesta és la part més diver­tida d’escriure, la que et per­met ser més irres­pon­sa­ble. Ucraïna va ser una casu­a­li­tat, bus­cava un punt de l’est d’Europa i vaig topar amb Mariúpol.
Un nom sug­ge­ri­dor, cer­ta­ment. La novel·la suposo que la va començar molt abans de la invasió russa d’Ucraïna…
Sí, el febrer del 2012, coin­ci­dint amb el moment en què passa l’acció.
Quan va començar la guerra, què va pen­sar, amb relació a l’obra?
Quan el febrer del 2022 va començar l’actual guerra d’Ucraïna, no vaig pen­sar a fer cap canvi. Tot era una casu­a­li­tat, la coin­cidència de l’esce­nari. I la trama ja estava del tot ordida. De fet, intento que l’esce­nari dels fets també tin­gui una importància relle­vant. Tant per com pot mode­lar els per­so­nat­ges com les seves acci­ons. És evi­dent que no és el mateix que una cosa passi a Ucraïna o a Soses a que passi a Mis­souri o a Gra­no­llers. De fet, la tensió a l’est d’Ucraïna, on se situen Donetsk i Mariúpol i hi ha una majo­ria pro­russa, queda reflec­tida, a la novel·la. Quan veia les notícies, reco­nei­xia llocs de Mariúpol i Donetsk i la plaça Mai­dan de Kíiv. Havia fet un tre­ball de docu­men­tació força deta­llat i em sor­pre­nia la fami­li­a­ri­tat que hi tro­bava. També tenia una sen­sació estra­nya quan veia les des­tros­ses, sobre­tot la des­a­pa­rició bru­tal de molts edi­fi­cis de Mariúpol. Vaig pen­sar que mol­tes coses que havia des­crit ja no exis­tien.
Els espais d’Ucraïna que des­criu, doncs, no els ha visi­tat mai…
Tot és docu­men­tació. També he tin­gut l’opor­tu­ni­tat –men­tre pre­paràvem les últi­mes cor­rec­ci­ons i les gale­ra­des– de par­lar-ne amb el Cris­tian Segura, amic meu, que fa de cor­res­pon­sal a Ucraïna per al diari El País.
De qui també va ser amic és del poeta Fran­cesc Gar­riga. Les con­ver­ses amb ell que inclou a la novel·la són inven­ta­des o recre­a­des?
El Fran­cesc Gar­riga va ser el meu mes­tre lite­rari i, sobre­tot, amic. Les con­ver­ses les podríem haver tin­gut en qual­se­vol moment, però les que apa­rei­xen al lli­bre són inven­ta­des. N’he vol­gut guar­dar les mane­res, el seu espe­rit, les seves expres­si­ons. Segu­ra­ment se m’ha esca­pat alguna veri­tat.
La novel·la està escrita seguint uns camins intuïtius i cre­a­tius, oi?
La novel·la ha seguit un procés d’evo­lució llarguíssim. L’estruc­tura es va anar fent i can­vi­ant men­tre anava escri­vint. A vega­des manava l’escrip­tura, a vega­des inten­tava manar-la jo. Final­ment vaig pen­sar que fun­ci­o­na­ria alter­nar les tra­mes. No hi ha cap esque­let pre­con­ce­but.
Hi ha cap moral que ha vol­gut donar de manera cons­ci­ent? O les inter­pre­ta­ci­ons són patri­moni del lec­tor i prou?
Un lema ini­cial, i que no em com­pro­me­tia gaire, era inten­tar des­criure la lleu diferència entre els dos mons. Tot i les més evi­dents, de diferències, la intenció era saber si hi havia coin­cidències en els temes més pro­funds dels per­so­nat­ges, més enllà de les seves acci­ons. Les inter­pre­ta­ci­ons, però, sem­pre són patri­moni del lec­tor. Si no, seria pro­pa­ganda o alguna altra cosa.
Hi ha molts temes potents, però, mares i pares aban­do­nant la família, el suïcidi, la cre­ació literària (des de dife­rents punts teòrics), angoi­xes vitals i ètiques, la caça humana i l’ani­mal…
Al prin­cipi volia que la novel·la tractés molts temes i en pro­fun­di­tat. Però hi tenia ben mar­cats l’amis­tat i l’amor. Al final, sur­ten els de sem­pre. Els temes que tenen més pes res­po­nen a les tra­mes que viuen els pro­ta­go­nis­tes. He inten­tat crear uns bons per­so­nat­ges amb les seves tri­bu­la­ci­ons. Penso que és el més impor­tant en una novel·la.
Fa 10 anys de la seva novel·la ante­rior. El seu estil acu­rat és evi­dent que demana molta feina i dedi­cació. A més s’ha “recol­zat” en tot de refe­rents que fa cons­tar en un annex final…
Escric len­ta­ment, és veri­tat. Em costa donar per bona una frase, però penso que el que vull fer ja tracta d’això, pre­ci­sa­ment. Tots els meus refe­rents venen de lec­tu­res, és clar, i de con­ver­ses amb escrip­tors. El lle­gir no ens ha de fer per­dre l’escriure, diuen, però un escrip­tor, bàsica­ment, lle­geix.
Com és que hi afe­geix un bloc de poe­mes finals, supo­sa­da­ment de Novell?
Perquè era un punt dife­rent per a la novel·la, una extensió del per­so­natge, d’una idea de tota­li­tat. També hi havia uns con­tes –el Novell també diu que fa con­tes. A l’edi­to­rial em van dema­nar d’incloure-hi els poe­mes. Són poe­mes fets men­tre redac­tava la novel·la, on coin­ci­dien temes. Després va anar sor­tint la idea de l’auto­ria del Pere Novell i l’adap­tació con­junta.
I el joc a l’inici de cada capítol, una mena de citació, de títol, de vers, atribuït a un per­so­natge, d’on surt?
Surt d’una sèrie, The wire. Hi havia una citació al prin­cipi de cada epi­sodi. Em va cri­dar l’atenció perquè tro­bava que feia de ganxo. Ho vaig pro­var i la idea va evo­lu­ci­o­nar fins a fer-ne un poema ajun­tant cada citació, que són tots decasíl·labs. Sem­pre la poe­sia. Si es lle­geix l’índex, es lle­geix un poema. Va ser la pri­mera pedra per fer Final feliç.
Per la banda tècnica, fa ser­vir la relació epis­to­lar via cor­reu electrònic…
És l’equi­va­lent a la relació per carta con­ven­ci­o­nal. Ara ja no ho és, de con­ven­ci­o­nal. Però jo em vaig que­dar aquí, al cor­reu electrònic. I també em fun­ci­o­nava per la pausa i la reflexió. En aquesta novel·la penso que calia un for­mat més rela­xat que els mis­sat­ges.
I encara en l’apar­tat tècnic, els diàlegs no van mar­cats de cap manera, ni amb guions, ni amb come­tes. És una opció arris­cada, però es lle­gei­xen per­fec­ta­ment. Per què ho va fer així?
Perquè penso que fer bons diàlegs és difi­cilíssim. Inte­grant-los en el text, em va sem­blar que fun­ci­o­na­ven. Em va agra­dar que no talles­sin la inèrcia de la lec­tura. També hi ha això de tren­car amb les con­ven­ci­ons, de mar­car un cert estil.
Lluís Llort, LRP (09.12.23)
Copyright © 2026 · Web fet per Irradia. LaBreu Edicions