A l’extraordinària biografia novel·lada de Philip K. Dick escrita per Emmanuel Carrère, l’autor francès parla del gran canvi en la literatura de gènere ocorregut a finals dels anys cinquanta, esmentant noms com Richard Matheson,Robert Sheckley o Frederic Brown, autors d’un indubtable valor literari que són vells amics pels lectors habituals d’aquest blog. Continua dient que els seus relats giraven «en torno a un desenlace final que confundia los puntos de referencia y trastocaba subrepticiamente el orden de las cosas. A medio camino entre el fantástico tradicional y la ciencia ficción…» i segueix «esta escuela es poco conocida en Francia (yo mismo pude comprobarlo cuando publiqué una novela, El bigote, que era casi una imitacion de Matheson, nombre que ningún crítico mencionó, mientras que el de Kafka apareció en muchas criticas).»

Bé, doncs, per desgràcia pels lectors catalans, sembla que vint-i-nou anys després, a casa nostra, la història es repeteix. Els crítics han parlat de Kafka, de l’absurd o de patologies clíniques, massa tancats en els seus prejudicis per plantejar-se que un autor «literari» pugui estar influenciat per autors «de gènere». O potser, senzillament, és que desconeixen que alguns dels autors més lúcids i talentosos del segle XX, s’han mogut dins les coordenades de la ciència ficció. Així mateix ho afirma Houellebecq en el seu cèlebre article sobre Lafferty i Clifford D. Simak, quan escriu «no creo exagerar cuando digo que, a nivel intelectual, no quedaria nada de la segunda mitad del siglo XX si no fuera por la ciencia ficción. Es algo que habrá que habrá de tenerse en cuenta el dia que quiera escribir la historia literaria de ese siglo».

Dit això, anem a parlar del llibre. El protagonista d’aquesta novel·la és un home que un bon dia decideix afaitar-se un bigoti que fa deu anys que llueix. La sorpresa arriba quan s’adona que ningú fa el més mínim comentari al respecte, ni la seva dona, ni els amics, ni els companys de feina, i quan ell intenta parlar del tema li diuen que no n’ha dut mai, de bigoti. A partir d’aquí es van ensorrant diferents elements (en aparença aleatoris) de la seva quotidianitat, arrossegant-lo a una realitat que no encaixa amb la que ell recorda. El gran mèrit de Carrère, sens dubte, és el d’aprofundir en la psicologia d’un personatge que, a mesura que la realitat es va desestructurant darrera seu, es replanteja (una vegada i una altra) les hipòtesis que li permetrien comprendre la situació. Bé, totes menys una: en cap moment obre la porta a una explicació sobrenatural, i crec que aquí, en certa manera, hi ha el quid de la qüestió.

Sigui com sigui, la perplexitat inicial deriva en desconfiança, paranoia i angoixa. Però són els fets inexplicables el que pertorba psicològicament al protagonista i no al contrari. I és el malestar que li causa la seva incapacitat per entendre el que no té una explicació racional, el que conforma el gruix d’aquest llibret esplèndid.

A grans trets, l’estructura de El bigoti és la d’un capítol de La dimensió desconeguda o d’una novel·la de Philip K. Dick: el personatge trenca amb la quotidianitat i es veu abocat a un món igual però diferent, com si tragués el nas en una «penúltima veritat» dickiana, que reconeix però que no és la seva del tot. La gran aportació de Carrère, però, és el de centrar la trama en els processos psicològics del protagonista més que en el seu intent de sobreviure en aquest món que no comprèn.

Ramon Mas, al bloc de Males Herbes (21.01.15)