«Entrevista a Jordi Nopca». Oliver Villanueva entrevista a l’autor d’«El talent» [Butxaca]

 

M’hi vaig posar a principis de 2007, i no he acabat fins ara. He tingut temps de tornar-me molt boig (riu) i també de curar problemes que tenia. La primera versió tenia unes 100 pàgines de word més (unes 170 en total). Un llibre d’aquestes dimensions hagués estat inassumible, per a una editorial com LaBreu. Els temps són durs i la gent compra poc… compren llibres, però menys literatura. Això m’atabala i m’angoixa. Totes aquestes angoixes, que ja les tenia el 2007, les he capitalitzat cap a un llibre que crec que és més literari que no pas producte de consum. El referent cinematogràfic podria ser Wes Anderson. Clar, Wes Anderson fa cinema. Estilísticament, el llibre està ple de digressions, pateix la malaltia de les cites… A vegades penso que en aquest llibre hi ha un excés de tot. Hi havia una publicitat de Heinz que hi deia: «tenim ketchup, però també tenim 45 salses més» I jo sempre pensava: quines són? I en un supermercat de Nova York vaig comprovar que sí que existien. El que passa és que aquí ens les tenen escatimades. I a aquí hi volia posar totes aquestes salses. Però sense un pla molt establert. L’únic que hi havia, al principi, era el detector de talent.

Es volen fer d’or, però és impossible. El llibre condensa molt l’entusiasme del tot està per fer, tot pot canviar… té aquest punt molt naïf, però jo diria que se sobreentén que allò no anirà bé. Els personatges són uns elitistes, són uns diletants; estan a la frontera entre el món fantàstic adolescent que s’acaba, i una vida ordenada, una vida que no és concebible sense una cuina o un bany arreglat. A vegades em pregunto què estarien fent els protagonistes en aquest moment, al 2012. No l’hauria pogut ambientar, al 2012. Havia de ser pre-crisi. I també, ara mateix, l’estat anímic dels personatges està molt lluny de mi. Havia de ser un llibre sobre els 25 escrit des dels 25. Des dels 60, no crec que me’n sortís. Perquè les experiències vitals fan que la teva cosmovisió… jo crec que es va enfosquint. Quan miro fotos de la meva família o de jo fa uns anys… no et sabria dir com ho veig, però sempre tens uns ulls més brillants. Per això mai no miro fotos, perquè t’enfonses i penses: «merda».

Pensava afrontar el llibre com una cosa que no hauria pogut succeïr encara. Si avançava molt en el temps, corria el risc de trobar una realitat molt dislocada. Al final, ha acabat sent retro. Em vaig embolicar.

I la presència de Lisboa?
La idea era agafar un ecosistema similar al català: petit, i que també semblés d’esquena a una realitat molt més gran. Vivim en les dues aigües de la catalanitat i l’espanyolitat, i hi ha molt d’embolic. I em semblava que Portugal, tot i ser un estat-nació afirmat, també té la recança del colonialisme, que la colònia s’ha fet més gran que el país. Això m’interessa molt de cara a nous projectes: explorar contextos que poden ser semblants al nostre.

L’humor ha acabat sent molt cerebral: està dins de les frases que ells es van dient i que jo diria que amaguen cosmovisions. La meva, però també la seva i una mica potser la d’aquest entorn pseudo-intel·lectual en el qual em moc: sent periodista, no acabes de ser un intel·lectual, però comercies amb cervells. Periodisme va ser l’entrenament, i Teoria de la literatura, la carrera de debò. Hi vaig fer una assignatura sobre Pessoa, però era en portugués i jo no en sé gaire, de portuguès. El Pessoa que em van explicar tenia un punt alienígena molt temptador. Havia de tenir un paper. A Portugal, la veneració per Pessoa és absoluta. És «Déus”, Pessoa i el rei Sebastiao. La història del rei Sebastiao és corprenedora. Se’m va acudir pervertir-la.

El to salvatge té coses molt bones, però al final corria el risc que només m’entengués jo mateix. Al principi era un llibre per entendre’m a mi mateix. Tinc una relació molt estranya amb les coses que faig. Tenia el llibre tancat com qui hi té un parent malalt. De debò: enquadernat i al darrere de llibres de cuina. La reescriputura a partir de finals de 2010 va ser com tornar a assumir el llibre. S’ha perdut punxa? Potser sí, pero jo crec que hi ha una marea de mala llet que recorre el llibre. Era un llibre sobre la versemblança. L’aparell, que només comença a funcionar després d’haver-lo destrossat. Ramon Llull s’apareix en una estació de tren! Els referents hi són per sacsejar-los. Si no prenem aquesta posició, la cosa s’enquista i acaba o bé extirpada per una altra cultura, o bé com un teixit adipós. No vull dir que l’única postura sigui enfotre-se’n de tot, però si no admetem que podem riure, estem perduts.

Vivim un moment de desmuntatge. Durant uns anys es van anar obrint portes, portes que potser també es van obrir excessivament, i ara estem rebent. Tots els que d’alguna manera ens escapàvem del corrent de pensament més ortodox, ens trobem que ja hi havia marginalitat, però ara és molt més abismal. I si ara mateix, als barris de la ciutat menys «eixamplística”, veus que les condicions de la gent han empitjorat sensiblement, cada vegada veus més indigència, més gent demanant…, la preocupació per la cultura passa a ser cada vegada més volàtil. Primer la gent necessita omplir la panxa i tenir el cap una mica assegurat. Llavors amb una mica de sort començaran a pensar en avantguarda. Jo, que escric per malaltia, seguiré escrivint. Ara, no sé si em seguiran publicant. Probablement l’escriptor guanyador de premis tindrà menys ingressos, però es mantindrà en posicions preferents. És en els mitjans on el problema potser es farà més evident. S’havia anat creant una petita burgesia a nivell cultural, i s’anirà engrunant. La batalla de la persistència la farem els que estiguem prou sonats. Sent més austers i també no deixant-nos anorrear per la tempesta. Des dels 18 que penso que la meva és una feina de persistència. I em sembla que és el que hem de tenir al cap tots. Si no, acabarem venent pastissets. Que també potser serem més feliços, però potser notarem que tenim un forat.

L’havia de situar abans i també a nivell d’estil, l’estil volia viatjar encara més enrere. En cap moment vull ser arcàic, sinó revifar-lo, donar l’oportunitat a paraules que fa massa anys que han desaparegut de la literatura catalana més mainstream. Ens trobem en una situació d’esfondrament lingüístic general, a tot Occident. Amb l’anglès simplificat, el castellà estupiditzat, un català com les ruïnes d’Empúries… la idea és anar salvant petites coses. Si d’aquí a dos anys sento en un metro que algú la cridi a un altre «malfactor”, seré feliç. Perquè és una paraula que ningú la diu, està passada de moda… però diu molt. Un malfactor és algú que carrega unes connotacions fascinants.

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A alguna ciutat italiana

Què faries amb un milió d’euros?
Sempre he pensat… si mai m’ho pregunten! Podria seguir escrivint fins al final, tindria la vida resolta

Si et busquéssim de nit on et trobariem?
Llegint, 3 o 4 hores

Què no et perdràs el mes d’abril ?
Hauria de dir el concert de Daniel Johnston, però me l’hauré de perdre… Puc dir la compra compulsiva de llibres?

De quin mainstream participes?
Del pop més estúpid i lúbric: Goldfrapp, Rihanna…

Què duus a la butxaca?
No tinc moneder. Sempre que n’he tingut el perdo… 11,50 €