L’EstranyEsteve Miralles

L’Estrany reuneix tres llibres de versos: un llibre inèdit titulat Ara li és igual ser qui és (2024), i dos títols més —Ulls al bosc (2019) i Com si tinguessis temps (2014)—, que completen un cicle tancat de deu anys de creació poètica. Esteve Miralles (1964) va començar a publicar els seus primers poemes, en revistes i antologies, a l’entorn de 1984, i no en va fer llibres fins arribar a la cinquantena, amb aquest cicle i aquestes tres peces. L’Estrany és un volum estrany, d’un poeta estrany, poc classificable, i concentrat —sobretot— a desidentificar-se. Com hi diu una endreça de Wallace Stevens: «He was not man yet he was nothing else.» L’Estrany qüestiona les innocències fabricades i les inflacions banals del jo. A l’epíleg del volum, sobre el poema, Miralles hi apunta: «O és paradoxal —irreductiblement irreductible— o és trampa. És pietat, o exhibició. […] O és fort i esbadellat, o és propaganda. […] La poesia és un vincle. La possibilitat d’una mena de vincle: que cada poema ha de construir cada vegada. Cada vegada.» Formalment, el llibre conté una àmplia diversitat estilística, que va des del poema en prosa, i passant pels versos despoetitzats, fins a la recomposició de referents clàssics com les villanelle: o la invenció de l’onzet, una nova estrofa d’onze hendecasíl·labs rimats, que mostra la versalitat d’aquest vers tan infreqüent en català al damunt de l’estructura d’un sonet precipitat (amb dues quartetes, però amb un sol tercet final).