Els meus dies feliços al manicomiGoran Simić

El setge de Sarajevo ha sigut poc divulgat, literàriament parlant. Hi ha una profunda bretxa entre la intenció dels poetes de prestar un testimoniatge immediat i el desinterès ofensiu del públic de fer ser càrrec d’aquests testimoniatges en tant que reflexions poètiques, literàries. El que crida l’atenció en aquesta literatura en forma de poemes, d’escrits mínims d’una urgència immediata, de petites narracions o d’assaigs carregats de reflexió moral es el fet que aquests escrits es neguen a ser convertits en un missatge simplificant. I aquesta és la raó de fons perquè s’hagi llegit tan poca literatura sobre la tragèdia de Sarajevo. La veritat sobre aquest setge no la podem resumir, ni comprendre, amb un relat dividit entre bons i dolents. Sarajevo no és un conflicte explicable amb dos bàndols enfrontats. El 2010, Goran Simić, després de tornar de nou a Bòsnia, va reunir els seus poemes escrits durant el setge de Sarajevo en la primera part del poemari Els meus dies feliços al manicomi. Després del setge, però, van venir per a Simić llargs anys de l’exili. Simić destaca per la seva voluntat de no deixar-se doblegar per la fortuna adversa i d’apostar tot el seu futur d’acord amb la necessitat de seguir escrivint, publicant, testimoniant el temps en el qual viu. La segona part del poemari, documenta la resiliència i l’obstinació de no deixar-se mai endur pel riu perquè, com diu, «nomes els peixos morts neden amb el corrent». Simić va aprendre anglès fins al punt que s’ha convertit en una de les veus més singulars de la literatura canadenca. L’exili va resultar ser una caixa de ressonància per les seves paraules i la seva poesia es va convertir en un punt de referència en tant que testimoniatge de la guerra dels noranta, però també com una reflexió sobre la vida apàtrida en un món que és indiferent, però que hem de mirar d’omplir de sentit. Simić va decidir cloure el poemari de 2010 amb un grapat de poemes escrits abans de la tragèdia. Són peces que tenen una forma elaborada. Però després d’haver llegit els poemes-testimoni que els precedeixen, aquests apunts lírics adquireixen un altre sentit. Precisament a causa de la forma acurada, la poesia té capacitat de memòria. La poesia cura i ens connecta.