AGAFA LA TEVA CREU d’Antònia Vicens a DBalears (05.05.26)

El darrer poemari d’Antònia Vicens, Agafa la teva creu (LaBreu Edicions, 2025), s’erigeix com una de les seves obres més descarnades i essencials. Vicens ens hi ofereix una poesia de tall sec, gairebé feridora, que des del primer vers ens situa en un territori d’expiació. No hi ha concessió ni ornament gratuït: cada paraula sembla haver estat esmolada fins a convertir-se en una eina de dissecció moral i emocional. Des del seu Santanyí natal —espai originari i simbòlic— la veu poètica emprèn un itinerari cap als llocs de sacrifici i redempció: el Gòlgota o el santuari de Consolació, just a l’inici. Aquests espais no són només referents religiosos, sinó escenaris d’una lluita interior que es projecta cap a la història col·lectiva. Vicens construeix així una geografia espiritual on el dolor individuali el de tota una comunitat es confonen.

El poemari està travessat per una consciència viva dels orígens humils i del pes de la tradició. La poeta evoca la memòria de les generacions passades amb una lucidesa punyent: «Les lluites dels teus avantpassats per preservar / el nom / de casa». Aquest gest d’homenatge no és nostàlgic, sinó tens, carregat d’una gravetat que assenyala tant la dignitat com la ferida. Igualment colpidora és la imatge de les dones amb infants que «amaguen / un temporal de calabruix / a les entranyes», condensació poderosa d’una història de silenci i resistència. Els records que poblen el llibre —el tren, les flors, els paisatges marcats per «una fila de cadàvers»— no tenen res d’evocació amable. Són fragments d’una memòria tacada, gairebé espectral, que insisteix a emergir. Antònia Vicens no pretén reconciliar-se amb el passat, sinó fer-lo parlar des de la seva aspresa, com a part d’un patrimoni individual, però també col·lectiu.

Formalment, els versos curts i tallants contribueixen a aquesta sensació d’urgència i de ferida que els versos poden cicatritzar. Cada poema funciona com un cop sec, com una escomesa contra la grisor d’una època que ha quedat adherida a la pell. En aquest sentit, la seva escriptura té alguna cosa de ritual: una voluntat de fuetejar la memòria per tal de no deixar-la fossilitzar. Al final del recorregut, la mateixa veu poètica assumeix el gest definitiu: agafar la creu. No com a submissió, sinó com a acte conscient de càrrega i de purga. Agafa la teva creu és, per tant, un llibre dur i d’una imatgeria singular, germinal, propera al misticisme, on Antònia Vicens torna a demostrar que la poesia pot ser un espai de veritat radical, capaç d’enfrontar-nos amb allò que sovint preferiríem callar, potser fins i tot oblidar.

Pere Joan Martorell, DBalears