Marguerite Duras La tarda del senyor Andesmas
Traducció de Marc Colell
LaBreu Edicions, Barcelona, 2015
Una vesprada càlida de juny, el senyor Andesmas espera assegut en una butaca de vímet. Ha comprat una casa no gaire gran en un paratge natural per a la seua estimada filla, Valérie. Ara hi vol construir una terrassa semicircular. Michel Arc és el constructor que en farà el pressupost i l’obra i que ara sembla que allarga massa la seua arribada. Mentrestant, el vell Andesmas rep tres visites curioses: un gos de pèl rogenc, una xiqueta i una dona que, casualment, són la filla i l’esposa del tècnic que està per arribar. Les converses que hi mantenen de la casa estant es veuen esquitxades per la música que arriba des de la plaça del poble, on el jovent celebra una festa. L’angoixa, el cansament que aclapara el vell -el temps vital del qual s’esgota!- i les emocions amagades, els sentiments difícils de revelar, formen també part d’aquestes hores que transcorren pausadament.
L’estima que el senyor Andesmas sent per la seua filla supleix la impossibilitat de demostrar-li les emocions per un afany materialista d’omplir-la de béns -immobles com és el cas- raó per la qual es desespera davant la tardança del senyor Arc. Quan la filleta de l’arquitecte hi apareix, així com la seua dona, hi ha un indici de desig que renaix, una carnalitat que desperta en l’esperit del vell. Andesmas viu en el forat negre de la seua soledat i ja no espera sinó deixar a la seua filla una herència de comoditats, alhora que espera rebre amb deteniment el trist final al qual està destinat. Però aquestes dues noves presències femenines l’atrauen de manera inesperada i el lliguen al present més rabiós d’una manera un tant frívola.
Marguerite Duras va escriure aquesta nouvelle l’any 1963. Una vuitantena de pàgines que ens retorna el món de la controvertida autora francesa. L’esclat de la passió en una atmosfera aparentment inapropiada. Un món de silencis que enganxa. Una narrativa impecable.
Quan el lilà florirà amor meu
Quan la nostra esperança serà aquí cada dia
Una casa separada del poble per un bosc és un bon lloc per veure desfilar les passions recòndites i les pors amagades. Empeses per la brisa suau que arriba del bosc, les idees del senyor Andesmas repassen lentament la seua incomprensió dels fets: una fredor distant en principi s’entendreix a mesura que avança la tarda. Tot i això, l’espera no es calma: el constructor, aquest esperat Godot, ha d’arribar abans que es faça fosc.
Begonya Mezquita, El Trapezi (07.07.15)
Deixa una resposta