Si atenem a l’extensió, potser El bigoti sí que és una novel·la, en sentit estricte. Tot i que una novel·la relativament breu. Però no hi ha cap dubte que els mecanismes que hi posa en funcionament són els propis del conte o de la nouvelle. Des de la primera oració del text, una pregunta tan aparentment innocent i quotidiana com un “Què diries si m’afaités el bigoti?”, Carrère ens fa entrar en un món propi, redó, tancat —la famosa bombolla de les teories sobre el conte de Cortázar— que davalla a un ritme endimoniat cap a un forat negre, de conseqüències imprevisibles. I amb la sorpresa final que s’espera d’un relat d’aquestes característiques. Poc importa, doncs, davant d’una narració com aquesta, fins a quin punt estan construïts els personatges o els espais; no hi ha temps, literalment. Però tampoc no és necessari per al joc que ens hi planteja l’autor. Si hem al·ludit a Cortázar, a més, no és únicament per una qüestió de tècnica narrativa o de concepció del conte. És també —i sobretot— perquè el tema del relat de Carrère és el qüestionament de les realitats que creiem més segures, el dubte, la possibilitat que un dia qualsevol, i per un motiu aparentment innocu, tot el món sobre el qual se sustenta la nostra vida trontolle sense explicació. Aconseguir que res no siga segur, ni tan sols allò que més ho semblava: un dels objectius més habituals de la narrativa breu de l’autor argentí.

En la novel·la de Carrère, el protagonista decideix afaitar-se el bigot que ha lluït durant un bon grapat d’anys. Llança prèviament la pregunta a la dona, mig en broma mig seriosament, per temptejar-la, sense saber ben bé si en serà capaç o no. Però ho fa, en un rampell s’afaita el bigot imaginant la reacció de la gent que l’envolta: la dona, els amics, els companys de treball. L’atrau la part de joc que té, de broma; tampoc té major importància, es diu, si se’n penedeix no caldrà que espere massa temps perquè torne a créixer. Però el malson comença quan la seua esposa ni tan sols s’adona del canvi, i continua després quan de fet ningú no recorda que mai hagués dut bigot. És només el plantejament, l’inici d’un camí que no sap on el porta; on tot comença a deformar-se, primer, i a desfer-se a miques, després. Narrat des del punt de vista del protagonista, el lector l’acompanya en l’estupor, en la sensació d’irrealitat; en el dubte de si és víctima d’una broma molt pesada o d’una conspiració; de si el que viu és un malson o els símptomes de la bogeria. L’acompanya també en la inseguretat fins i tot respecte de les persones que fins el precís moment d’afaitar-se representaven els pilars de la seua vida. El final, sorprenent, sacseja el lector i li deixa marca. Però, de fet, tot el text li provoca una certa ansietat, un cert malestar, una incomoditat.

Just abans d’això hi ha les pàgines, probablement, més prescindibles de la novel·la, perquè diríem que no aporten res de nou a una trama que en aquell punt ja ha arribat al clímax, perquè no semblen tenir cap altre objectiu que ajornar l’instant del colp de gràcia. I perquè —en canvi— representen l’únic moment en què es dóna treva al lector, els únics instants en què la tensió narrativa perd intensitat i sembla voler trontollar. Si exceptuem aquest grapat de pàgines just abans del desenllaç, però, el relat de Carrère respon a aquella noció d’esfera, de forma tancada i en tensió; funciona com aquella màquina infal·lible, destinada a acomplir la seua missió narrativa amb la màxima economia de mitjans, que deia Cortázar. La brevetat del text, doncs, també s’explica en part per la tria estilística. Una prosa neta, aparentment sense artificis ni retòrica. Àgil, pensada per a dotar la narració d’un ritme que fa difícil escapar de l’espiral que compartim lectors i protagonista. I amb el contrapunt d’un humor negre que ens serveix per agafar un mínim d’aire abans de tornar al vertigen.

Que Carrère sent especial atracció pels personatges extrems, ho ha demostrat suficientment en algunes de les seues obres més celebrades: amb individus com el Jean-Claude Romand deL’adversari, o com Limónov, a qui dedica la novel·la homònima. El bigoti és anterior a aquestes, i el protagonista és un personatge de ficció, però hi podem trobar el germen del que escriuria després. Així, si en L’adversari el protagonista vivia una vida inventada, fictícia, en El bigoti el personatge ja no sap quina vida viu, quina part és real i quina una ficció. La novel·la transita per una espècie de cable de funàmbul, o pel tall d’una navalla: una línia molt fina que separaria la realitat del malson, la cordura de la bogeria. Parteix d’un context quotidià, normal, domèstic i aparentment inofensiu. Però és justament per aquest motiu, que sorgeix el desassossec, l’abisme i l’absurd d’una situació que —aquesta vegada sí— podem qualificar de kafkiana amb plena consciència. Els dos personatges principals, un arquitecte i una editora, feliçment casats des de fa cinc anys, representen la parella burgesa ideal en un París ideal; acomodada, feliç, perfecta. Les víctimespreferides dels experiments cinematogràfics —sàdics, en algunes ocasions— de Haneke, convertits en aquest cas en les víctimes ideals —especialment ell— de l’experiment literari de Carrère. Un experiment on cada pas del personatge per eixir de la situació en què es troba resulta —en la pràctica— un nivell més de degradació, una manera d’enfonsar-se més i més en l’absurd i en el terror. Arribats a un determinat punt del malson, ja només queda l’esperança de despertar i respirar alleujats. Però, això no sempre és possible.

Pere Calonge al bloc literari El Trapezi http://eltrapezi.com/el-bigoti/

(12.11.14)