El doblecRaymond Roussel

A primer cop d’ull, l’interès d’El doblec no rau en la seva trama, que es redueix a ben poca cosa. Gaspard Lenoir és un actor de segona, un “doble” amb la roba ratada i els “doblecs” esfilagarsats. Té una xicota, la Roberta, amb la qual fugirà al carnaval de Niça. Però tot això acabarà malament, i Roberta el deixarà i ell acabarà d’actor de segona categoria en un teatre itinerant a la fira de Neuilly. En segon lloc, l’interès tampoc es troba en la qualitat de l’aspecte més evident de l’escriptura: l’alexandrí. Si no s’hi treballa gaire el vers (absència de cesura a l’hemistiqui, encavalcaments sistemàtics), i si bé el conjunt apareix com un notabilíssim tour de force, en definitiva fa la impressió d’una prosa tallada amb xerrac, de manera forçada, en dodecasíl·labs. Les repeticions abunden, el vers s’enganxa de vegades, sembla que ens trobem en la ment d’un quasi dement. El doblec és una obra única, deliberadament obsessiva, precursora en molts aspectes de les escriptures més radicals del segle xx. Sembla haver sorgit del poeta com un feix de llum, sense esforç, i l’acumulació de detalls i de fets conforma una cascada i alhora una caiguda, la del protagonista cap a l’infern. El resultat és que l’energia del text sembla no tenir límit. El llegim d’una tirada o a batzegades, abraçant la vitalitat del seu estil i la gosadia formal que força, finalment, que dirigeix, concretament, la vida del protagonista i alhora n’encomana l’estat interior, atribolat i crepuscular. Hi ha el convit a deixar-se portar i molts motius per meditar. Elèctric, detallista, pietós, El doblec ens obre les portes a una literatura exuberant, salvatge, barroca.