Font: BLOG FELIX ORBE
El darrer llibre publicat de Lluís Calvo es titula «Estiula«. He de dir que d’entrada el títol m’havia desorientat, i fins que no he entrat en matèria, no he pogut treure l’entrellat. I sí, ara ho entenc, i afirmo, que és un títol apropiat, necessari i un pas endavant en la poètica calviana.
Darrerament Calvo ens ha portat a mons limítrofs, experimentals i estranys: «Al ras», «Cent mil déus en un cau fosc», «Última oda a Barcelona», «Col·lisions», i jo afegiria el seu assaig, a mig camí de l’estudi i la creació: «Les interpretacions». Calvo, ha demostrat tenir discurs poètic, coneix el món on es va movent la seva veu. Contra el límit només queda enfrontar-se i és el que fa l’autor d’un llibre a l’altre, mostrant els rastres de les ferides amb una precisió esfereïdora. Calvo lluita contra la realitat alienant i contra el llenguatge i el vertigen que suposa portar-lo més enllà del pensament linial, el «comprensible» per a la majoria: «…I algú que s’encimbella/ i diu «el món»./ I l’endevina/ quan, de sobte,/ la parla ens silencia/ rere els mots.» Existeix una lluita entre la fuga dels mots i allò que realment voldríem dir, i aquest fenomen s’evidencia quan hi ha una elevació en el món de les idees. Aquest és l’enfrontament de Calvo amb la fuga del llenguatge que se li fa, -se’ns fa- escàpol a allò que no és comprensible, però que la missió del poeta, de l’artista, és fer-ho traduïble a la comprensió humana. La lluita de Calvo és contra el món «mistèric» creat per a la submissió dels humans. I troba aliats en aquesta assumpció en el llenguatge pur d’Estiula, que evoca la natura i el paisatge, en els estrats lingüístics del Ripollès, d’una Catalunya romànica i romàntica, perduda, remota, gairebé mítica. Un punt de partida en el coneixement a fons dels orígens, i que contrasta clarament amb l’actitud d’un quants poetes que van de «trencadors» i que són, en realitat, tradicionalistes, encara que arribin a disfressar-se de «hippies»… La vocació de Calvo però, va molt més enllà: «-El Pirineu és el quilòmetre zero de l’univers,/ digué Joan Ponç,/ perseguit per un dimoni geperut.» Els referents són clars: Toldrà, Blancafort, les darreres sardanes. Victor Català i la construcció de l’imaginari de territori. Joan Ponç i la imaginació al·lucinatòria, el relativisme de Joan Sales, Gargallo, Fenosa, Jujol… la fantasia emana del poeta i construeix ponts de llum davant de l’obscurantisme tradicionalista, amb tota la potència dels univers reconvertit en novella i particular essència humana. Calvo transpira tradició, la coneix i la fa servir en la seva guerra: Guerau de Liost, Josep Carner, Agustí Bartra, Joan Maragall… Però l’actitud és cosmopolita, d’avantguarda: «La llibertat s’embosca, vers el somni somniador. L’única realitat possible, amb mots de contraban.»
Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d’afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d’inflexió d’una actitud, contundent, punk: «qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa». No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res.
Com molt bé tanca el portentós epíleg de Jaume Pont: «…llegir Estiula no ofereix al lector la reserva de cap seguretat, sinó, ans al contrari, ens empeny a la recerca fruitosa d’un interrogant sense principi ni fi.»
No m’equivoco si dic que Calvo actualment, és un estel que brilla per noves constel·lacions, fa poc temps inimaginables..
Deixa una resposta